Disfunció Sexual: Fisiosexologia

DISPARÈUNIA:


És el dolor abdominal, pelvià o vaginal associat a la penetració; durant o immediatament després d’ella. Tres de cada quatre dones n’experimenten durant algun moment de la seva vida. Segons la localització, pot ser superficial, profunda o vaginal. Existeixen diferents estadis segons la incapacitat que provoca el dolor.

És multietiològica, les causes poden ser ginecològiques, urològiques, digestives, neuromusculoesquelètiques o ambientals.

Davant del dolor es provoca una reacció de defensa involuntària de la musculatura del sòl pelvià encara que aparegui desig sexual. Per restablir les estructures vaginals i pèlviques és necessari trencar la relació inconscient entre dolor i penetració per aconseguir relacions sexuals indolores. L’autoconeixament corporal, conèixer la fisiologia sexual femenina i la teràpia manual seran indicades en el procés d’autocura.

 

VAGINISME:

És la contracció involuntària o espasme dels músculs del terç inferior de la vagina amb la conseqüent impossibilitat per mantenir relacions sexuals amb penetració. Quan la contractura o l’espasme muscular no és tan severa i permet la penetració, estem davant d’un pseudo vaginisme.

Les causes són d’origen psicològic (experiències traumàtiques, pors, educació sexual restrictiva, etc.) i problemes d’origen orgànic de llarga evolució.

En aquests casos, el tractament del sòl pelvià ha d’anar acompanyat de la col·laboració d’un/a psicòleg/a o un sexòleg/a.

L’objectiu del tractament fisioterapèutic, és que el teixit muscular i connectiu torni a ser elàstic. Millorar l’esquema corporal de la pacient, fomentar l’autoexploració i normalitzar la propiocepció i sensibilitat del sòl pelvià.

 

Disminució de la sensibilitat en les relacions sexuals:

Després d’una intervenció quirúrgica, d’un embaràs o del part apareix un canvi físic important del periné. Doncs es pot veure afectada la sensibilitat durant les relacions sexuals. És important que el desig i l’excitació siguin presents perquè la relació sexual sigui satisfactòria, a més d’un to i musculatura del sòl pelvià optimes perquè les sensacions sexuals siguin plaents.

Amb la fisioteràpia, ajudem a que el to, la propiocepció i la força perineals siguin funcionals quan hi ha fricció de les parets vaginals durant el coit o en les zones erògenes genitals i es pugui mantenir un bon nivell d’excitació. 

 

Anorgàsmia:

És la absència o la dificultat per arribar a l’orgasme en la resposta sexual. Es barregen diferents causes:

Orgàniques: malalties mentals, trastorns de continència com és la bufeta hiperactiva, alguns fàrmacs antidepressius, trastorns endocrins (diabetis, hipotiroïdisme), trastorns neurològics, lesions medul·lars.

Físiques: hipotonies i dèficit de la musculatura del sòl pelvià. Adherències al clítoris.

Cognitives: absència d’autoaprenentatge sexual (no hi ha masturbació, no hi ha coneixement genital…).

Hi ha excitació sexual. Es considera un trastorn només si causa malestar a la dona. 

L’enfocament terapèutic té com a objectiu:

Tonificar els músculs superficials

Millorar la propiocepció

Millorar el trofisme

Per treballar tots aquests objectius, utilitzem la vibració tolerada per activar el reflex bulbocavernós, estimular la zona periclitoriana i les vies aferents de la vagina. També utilitzem teràpia manual per normalitzar el to i la força de la musculatura pelviana i aconseguir la tensegritat funcional dels teixits. Per focalitzar el què es sent, existeixen tècniques per aconseguir que el plaer es permeti coneixent la fisiologia de l’orgasme.